Els triomfs no ho justifiquen tot

Aquesta setmana he escoltat i llegit molts socis del Barça que deien que no s'havia d'investigar l'actuació dels anteriors dirigents del Barça perquè aquests eren els principals responsables de l'època de més triomfs del Barça.

No hi estic d'acord. Tant si s'ha guanyat com si no, s'hauria de revisar sempre el que s'ha fet. El Barça no pertany als dirigents, sinó a tots els socis. Per tant aquests han de poder comprovar que no s'han malbaratat diners, recursos o talent.

El fet que la pilota entri o no a la porteria contrària no ha de servir d'excusa per a cometre totes les malifetes que hom vulgui. Els triomfs d'avui poden esdevenir èpoques de sequera demà, si desapareixen els recursos que facin possible mantenir el club al cim de l'esport mundial. L'esport, i en especial el futbol actual, requereixen de molts diners per mantenir no només les estrelles, sinó també tot l'entremat de treballadors del club que permetran que el Barça continuï assortit de joves promeses, de noves campanyes de marqueting, de recursos econòmics líquids, i tants d'altres elements que no estan al terreny de joc, però que influeixen en el manteniment de la bona marxa del club.

Els triomfs esportius no han d'amagar les males polítiques socials, econòmiques o de qualsevol altra mena. Pel bé del Barça actual i del futur.

La due dilligence

S'ha escrit força sobre l'actual due dilligence que han encarregat els actuals dirigents del Barça. Però jo m'estimo centrar-me més en el futur. Se'n faran més, després del rebombori que està causant l'actual? Compensa els diners invertits, els ulls de poll aixecats, el ressó mediàtic, les filtracions interessades, etc.?

La meva opinió és que un cop la directiva actual ha fet aquesta, també hauria de fer el pas d'incorporar-la "de fàbrica" després de cada procés electoral, hi hagi canvi o no de membres directius. Si volem transparència, que n'hi hagi ara i sempre. I no només quan entren directius enfrontats amb els anteriors. I que sigui supervisada per un nombre de socis triat per les seves conegudes "habilitats" en el terreny econòmic o docent per tal que puguin donar fe que s'ha fet bé i que no s'amagaran dades si els nous directius són de la mateixa corda que els anteriors en el càrrec.

D'aquesta manera tots els dirigents del club haurien de treballar amb el màxim rigor i servei possibles, en saber que a la fi del seu mandat serà revisada professionalment la seva actuació.

Canvi de gespa anual

La forma de jugar del Barça ens enamora. El futbol de toc, de moviment de la pilota, de triangulacions en espais reduïts és un senyal d'aquest equip des de fa anys. Però té un component afegit que sense ser vital, sí que ajuda molt i molt: l'estat de la gespa.

A l'Estadi, la gespa està tallada d'una determinada manera i regada en uns moments determinants, que ajuden l'equip a practicar el seu millor futbol. La pilota circula ràpidament, perquè no està tan alta com quan l'equip es desplaça a jugar a d'altres camps, i va arran de terra, ja que no hi ha clapes ni sorra. Però desgraciadament no sempre és així. Hi ha anys, com l'actual, on la calor o alguna malaltia han fet que la gespa no hagi arrelat bé i dificulti el joc del Barça enlloc de afavorir-lo.

Com que no és la primera vegada, el meu suggeriment és que el club es plantegi canviar-la cada any. Si tan important és pel bon joc, per què no plantejar-se una partida anual pel canvi de gespa. Bé que hi ha altres partides al pressupost que anualment s'hi incorporen i no afecten directament a l'equip de futbol. Doncs si és així, per què no invertir anualment en un element que sí que influeix directament en els resultats esportius?

En Manchón i l'anterior directiva

A mesura que es van filtrant les males pràctiques comeses per l'anterior Junta directiva, més gran se'm fa el record del recentment mort ex-jugador del Barça de futbol, en Manchón.

Alguns dels anteriors directius del club van, pressumptament, aprofitar-se del Barça per permetre's gaudir d'interessos personals. En canvi, el gran Manchón, que podia haver-se servit de la seva fama gràcies a pertànyer a la coneguda davantera de les cinc copes, recordada en la cançó d'en Serrat: "...Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón..." mai no va voler treure'n profit. Considerava que era ell qui devia al Barça i no a l'inrevés. I que ja era prou feliç en poder participar en els partits dels Veterans del Barça i en córrer la banda els dos dies que entrenaven a la setmana.

Com que he tingut la sort de conèixer-lo, puc afirmar que així era: el seu somriure de satisfacció, per poder participar dimarts i divendres en els partidets d'entrenament dels Veterans, demostrava que era l'home més feliç del món en aquells moments. Altres ho han estat dilapidant els diners dels socis. Aquests ja han demostrat el seu sentiment envers Manchón abans de començar el partit contra el Mallorca. Ara hauran de demostrar que en pensen de l'actuació del anteriors directius en la propera Assemblea de Compromisaris. Em penso que no els donaran un aplaudiment i una pregària com ho han fet amb en Manchón.

Cansament físic i mental

Els partits del Barça de futbol d'aquesta temporada s'estan caracteritzant per una baixada d'energies durant les segones parts. Unes bones primeres parts, donen pas després del descans a uns quaranta-cinc minuts més fluixos, on l'equip pateix i sembla superat per l'adversari a l'hora de disputar una pilota dividida o bé de concretar les oportunitats.

Crec que la càrrega de partits de la passada temporada està afectant de manera capital als jugadors. Entre la Lliga, que ja és prou llarga en ser vint equips; la Copa, que és a doble partit; les competicions europees de club; els amistosos per recaptar diners; i els partits de les diferents seleccions, els jugadors arriben al final amb la llengua fora. Si, a sobre, es fa una pretemporada on en arribar ja han de jugar partits amistosos per poder cobrar el club el màxim, i les seleccions també els convoquen siguin amistosos o no els partits que disputen, com poden estar frescos per la nova temporada que encetem? Ni físicament, per la poca preparació, ni mentalment, per l'estrès de la pressió de tants partits importants a disputar sense poder perdre punts que després hagis de lamentar, no poden els jugadors suportar el ritme.

Caldria replantejar-se moltes coses: eliminar els viatges a milers de quilòmetres per guanyar uns diners que després pots pagar en lesions i cansament; jugar la Copa a un sol partit, així com la Supercopa; emprar jugadors novells en els partits amistosos de seleccions per permetre el descans dels qui hi van sempre; i d'altres alternatives que evitin sobrecarregar els jugadors, que són persones i no màquines!

Crits lamentables de l'afició

Suposo que tothom parlarà de la lesió de Messi, de quants partits estarà sense jugar, i de quin càstig ha de rebre que l'ha lesionat. Però vull comentar un altra aspecte del que ha passat en aquesta jugada. O més aviat en el que ha passat després: el que cridava l'afició de l'Atlético de Madrid quan l'argentí era retirat en llitera del camp.

Com ja he comentat en algun altre escrit, em costa entendre que cap afició hagi d'insultar els àrbitres, els jugadors rivals i fins i tot els del propi equip. Crec que s'ha d'anar a gaudir de l'espectacle i no pas a abocar-hi les baixes passions i la mala educació. Però el que de cap manera és comprensible, és el que ha passat ara fa uns minuts: la graderia insultant i desitjant la mort a un jugador que estan treient en llitera després d'haver rebut una entrada fortíssima que no li permet ni tan sols sortir del camp pel seu propi peu.

Si se sanciona el club per crits racistes, no s'hauria també de sancionar per declarar la mort a algú? Si no s'atura, el següent pas pot ser que algú baixi al camp i intenti rematar el jugador, tot esperant que la massa l'aplaudeixi, com els gladiadors al circ romà!

Experiments no, gràcies!

Per trobar justificants a la derrota d'ahir al Camp Nou, he llegit i escoltat com a principal argument el "virus Fifa". Personalment no hi estic d'acord. Crec que l'alineació és la raó més vàlida per explicar que ahir es perdés contra l'Hèrcules.

Penso que a aquestes alçades de temporada, quant ben poques vegades han pogut entrenar junts, no hi ha motiu per fer tants canvis en l'equip inicial. A més, l'entrenador està donant un missatge psicològic als jugadors: és un partit fàcil, perquè deixa a la banqueta a varis titulars, i per tant no caldrà esforçar-se gaire per poder guanyar el partit. Si a sobre el rival és un recent ascendit, el missatge s'impregna encara més en la ment dels jugadors.

I per reblar el clau, tenim la història recent: en d'altres partits on s'ha fet aquest experiment, el Barça ha sortit escuat: el Sevilla a la Copa i el Rubin Kazan a la Champions han vençut a l'Estadi aprofitant que es van trobar davant un equip amb molts jugadors no titulars.

No vull dir amb això que sempre han de jugar els mateixos onze jugadors, sinó que les rotacions, que són necessàries amb tants partits seguits durant la temporada, han de ser d'un o dos jugadors com a màxim. Ahir en mancaven quatre!

A Jaume Llauradó

Aquest escrit està dedicat al Jaume Llauradó, atès que ha sofert la pèrdua de la seva muller, la Lolita, després d’una llarga malaltia.

Benvolgut Jaume,

Serveixin aquestes lletres per expressar-te el meu condol per la mort de la teva muller. Rep una abraçada sincera que vol transmetre el meu desig d’acompanyar-te virtualment en aquests moments de dolor, i de posar-me a la teva disposició pel que puguis necessitar d’un company de feina i d’esport molts anys enllà, però que continua recordant-te, i agraint-te haver-me permès treballar al costat teu.

Em tens al teu costat.

Una de positiva i una de negativa

En referència al Gamper i al congrés mundial de penyes que es varen fer aquesta setmana, us exposo una cosa positiva i una altra de negativa que he observat en la manera de fer d’en Sandro Rosell.

La positiva va ser la seva actitud cap a l’anterior president del Barça quan l’equip va rebre la copa de campions de Lliga. Havent passat els tràngols que ha sofert en la seva relació amb en Laporta, el més fàcil hagués estat obviar-lo, tant pel que fa a convidar-lo com al fet de fer-lo baixar a la gespa. Enlloc d’això, el que va fer és permetre’l, fins i tot, que tingués un nou moment de glòria tot deixant-lo sol a la gespa fent la volta a l’Estadi acompanyant els jugadors i el trofeu. Felicitats pel gest!

La negativa va ser el seu discurs en castellà al congrés de penyes. Primerament, perquè l’idioma oficial del Barça és el català. Segonament, perquè si és un congrés “mundial” no seria el castellà l’idioma adient a emprar sinó l’anglès. I en tercer lloc, perquè en celebrar-se al Palau de Congressos de Catalunya, hi ha els mitjans adients perquè cadascú pogués triar l’idioma en el que vol expressar-se, i tothom pogués entendre’l gràcies als aparells de traducció del que el Palau disposa.

I la vida segueix igual

Com si no haguessin passat varis mesos des del darrer partit oficial del Barça, han tornat a jugar igual de bé i a guanyar merescudament gràcies a un futbol que fa gaudir de l'esport. Felicitats per les ganes que hi han posat i l'esforç per mantenir-ho malgrat que a la mitja hora ja tenien el resultat suficient per guanyar la Supercopa.

També la vida segueix igual quant a la Llotja i el dinar de les directives. Ens informen a través de rodes de premsa del malament que està l'economia del club, i mitjançant "Confidencials" ens assabentem del car que sortia el càtering de la llotja. Però després comprovem que els nous mantenen el càtering, i que se'n van a dinar a un restaurant caríssim amb directius del Sevilla i de la Federació.

Si l'entrenador ha hagut de prescindir d'un jugador per pagar nòmines, no haurien els directius de prescindir també d'aquests dispendis inútils?

Els ha faltat temps!

Primera derrota del Barça, i ja han sortit tots els qui demanen que fitxin varis jugadors "ja!".

On queden ara les seves lloances sobre el planter del Barça; les seves crítiques a la política de talonari d'altres equips; l'admiració pel bon fer dels tècnics del club a l'hora de treballar amb les categories inferiors, i de promoure'ls a la primera plantilla?

Els ha faltat temps per oblidar aquests darrers anys i apuntar-se al recurs fàcil de fitxar. Obliden que s'ha demostrat que fitxar no garanteix que els jugadors foranis triomfaran a can Barça? No pensen que darrerament els joves del planter no fitxen pels equips anglesos perquè veuen que ara sí que tenen oportunitats reals de jugar al primer equip? Amb una economia de guerra com la que haurà de mantenir aquest any la directiva, augmentarien el dèficit per tal de portar cares noves que no garanteixen millorar el nivell dels titulars que ja hi ha?

Són massa resultadistes o bé tenen poca memòria...

Haurien de mesurar millor les seves declaracions

La nova directiva no du gaire temps en el càrrec, i ja ha rebut unes quantes estomacades arran de declaracions fetes.

El president va dir que canviaria l’horari dels partits del Barça. Quan se li va argumentar que són les televisions qui decideix l’horari, va contestar que amb ell, seria el Barça qui fixaria l’hora. I els primers partits oficials ja sabem que seran a les deu de la nit.

En Bertomeu va declarar que fitxar en Cesc era molt fàcil. Ara que li ha tocat fer-ho, ha pogut comprovar que no ho era pas.

Espero que en properes declaracions, es repensin abans de fer-les el que manifestaran. No és bona cosa quedar retratat cada cop. Confio que sigui pecat de “novells” més que una mostra del que passarà en el futur!

Ja són molts els periodistes que estan assegurant que en Cesc vindrà aquesta temporada al Barça. Quina cara se’ls posarà si finalment no és així? Reconeixeran la seva errada? Deixaran de fer-ho en el futur? Enviaran a pastar fang a les suposades fonts que els confirmen confidencialment que ja està tot fet?

He escoltat arguments de tots colors per part dels periodistes que diuen saber del cert que Cesc serà d’aquí uns dies jugador del Barça: que ja hi ha un preacord entre la nova directiva i el club anglès; que si un jugador diu que vol marxar no hi ha res a fer per aturar-lo; que si en Bertomeu diu que és molt fàcil fitxar Cesc, és perquè ja ho té tot lligat; que si els anglesos manifesten que no sortirà de l’Arsenal és per encarir el preu, però que necessiten diners i que el vendran; que la negativa del Wenger no val res perquè ja li han venut moltes de les seves figures i ell ha continuat com si res no hagués passat…

Com es pot veure molts arguments diferents, segons el periodista en qüestió. Cosa que em fa pensar que en realitat no saben res del cert, i simplement “oloren” informacions, i si l’encerto l’endevino.

Ja veurem si algú l’encerta i com es justifiquen si, a la fi, en Cesc es queda a l’Arsenal.

Gran decisió de la nova junta!

Amb tot el soroll de les diferències en com creu l'anterior junta i l'actual que s'han de tancar els comptes del Barça del passat exercici, ha passat per alt un tema que considero que convindria resaltar per la seva importància social.

Es tracta que la nova junta ha acordat que a tots els nous contractes esportius s'exigirà la contribució per part del jugador de l'1 % als veterans perquè en puguin fer ús en favor dels seus associats més necessitats.

Després d'una època on l'anterior directiva havia estat poc receptiva a les necessitats que plantejaven les Agrupacions de veterans de futbol i bàsquet del Barça, els nous directius sí que han tingut l'encert de ser sensibles als qui en el seu moment van donar tot pel club, i que ara demanen que se'ls retorni l'ajut en favor d'aquells veterans que no han tingut la sort o l'encert en que la vida els hagi continuat somrient després d'abandonar l'esport.

Felicito de tot cor la nova junta per la decisió presa. Tant de bo encertin també en la resta de les seves gestions durant els sis propers anys.

Comencem malament

El Sandro Rosell ha parlat de ser el president de tots, d’acabar amb tots els ismes, d’anar tots plegats. Però després de les primeres declaracions tant d’ell com de la nova junta, sembla que no vulgui aconseguir-ho. Tan fàcil com seria passar de puntetes sobre el tema del president d’honor fins que arribi l’assemblea on havia de plantejar si els socis volien o no aquesta figura, el que ha fet és tot el contrari: donar-li rebombori i despertar vells records.

Ha faltat temps perquè en Johan Cruyff saltés de la seva cadira i anés esperitat cap a l’estadi ha fer el seu propi numeret. Si ells xerren, jo també (suposo que deu haver pensat).

Un gran final per un assumpte que ja va començar malament quan en Joan Laporta va treure’s del barret aquesta presidència d’honor, a darrera hora i sense consultar-ho als socis.

I el que és pitjor: enlloc de crear ponts de diàleg, cada cop es posicionen més lluny i més encastellats a la seva posició. Mal presagi!

Indemnitzacions no gaire lògiques

Poc després del traspàs de poders presidencials ens hem assabentat que tant l'Oliver com l'Alexanco han rebut una indemnització ben generosa per deixar el càrrec que ocupaven. Contra això res no s'ha pogut fer, segons indiquen els nous directius perquè tot era legal. I com que no els interessava que continuessin, doncs no han fet més que queixar-se i empassar-s'ho.

Crec que no es poden limitar a això. Cal aprendre d'allò que consideres una errada o una injustícia, i cercar el remei necessari per tal d'evitar que torni a succeir. Considero que una de les coses que es poden fer és deixar recollit als estatuts que els càrrecs de confiança d'una junta no poden tenir un mandat més enllà dels anys que li restin a la junta que els contracta. I que la finalització del mandat no comporti una indemnització, ja que és un motiu lògic d'extinció de la relació contractual en un càrrec de confiança.

Si fos soci, avui votaria...

Si fos soci, avui votaria... segur que sí!

El que avui passarà a can Barça, ha esdevingut una rara avis en el món futbolístic: que els socis del propi equip puguin decidir qui serà la persona que els representarà els propers anys i que haurà de prendre decisions que poden afectar la manera de ser i de fer d'un club tan especial com aquest. Al món futbolístic actual, els seguidors es limiten a anar al camp i animar l'equip. És el seu, però només perquè l'han triat, ja que literalment és només del milionari de torn que ha pagat el que ha calgut per tal de poder fer i desfer fins que li plagui. En canvi, al Barça, el seu president milionari (ha de ser-ho per poder pagar primer la campanya mediàtica i després l'aval) sap que al cap de sis anys el faran fora si s'ha dedicat a fer-ho tot a l'inrevés.

Crec, doncs, que cal vetllar per mantenir aquesta democràcia al club. I una forma de demostrar-ho és anant a votar avui.

A alguns mitjans se'ls veu el llautó

Tot i que intenten disfressar les seves preferències, a alguns mitjans se'ls veu el llautó.

Un cas com un cabàs és el del programa "La porteria", on l'equip del programa no ha posat cap impediment a que un dels tertulians aparegués amb la "samarreta oficial" de la campanya d'un dels candidats. En altres programes no han estat tan evidents les mostres de suport dels seus realitzadors, tot i que mirant com donen la informació pots endevinar-ho.

Tan difícil és mantenir una equanimitat entre els professionals dels mitjans?

Quina llàstima!

He vist alguns partits del torneig d'alevins d'Estepona, on el Barça s'ha proclamat campió un any més.

Deixant de banda els resultats i la tècnica d'alguns dels jugadors de varis equips, el que m'ha sobtat més és com imiten el que veuen dels futbolistes professionals: com intenten enganyar els jutges de banda encara que hagin sigut els darrers en tocar la pilota, com afirmen no haver tocat el contrari que han llençat a terra d'una puntada, com fan veure que els han fet molt de mal i després si no els fan cas es posen a córrer com esperitats, etc.

Quina llàstima que imitin els mals exemples dels grans! I quina mesquinesa dels seus entrenadors en no evitar-ho!

A poques hores del final

Quan resten poques hores pel final de la temporada, és el moment de fer una reflexió sobre com afronta el culé d'avui i el de fa uns anys la possibilitat de perdre la Lliga en el darrer partit.

Molts anys enrera el culé optaria per alguna de les següents possibilitats: estripar el carnet; treure el mocador i escridassar "fora, fora"; recordar tots els ajuts que hauria rebut l'equip que finalment hagués guanyat el campionat; demanar el cap del tècnic i del president; i pensar que el millor seria donar la baixa a tots els integrants de la plantilla i fer foc nou.

D'uns anys ençà, però, la mentalitat ha canviat: malgrat la desfeta, estaríem orgullosos de l'equip: de la seva forma de jugar; de com s'han deixat la pell; de que siguin en la seva immensa majoria gent de la casa; i demanaríem només uns quants retocs per tal que la temporada vinent s'arribés al final amb més aventatge que enguany. Però no voldríem cap revolució total.

De tota manera, aquest escrit és simplement una filosofada perquè aquest vespre serem campions de Lliga!

Quan no els resta cap argument

És ben curiós de veure avui les webs dels dos diaris esportius de Madrid. Enlloc de donar arguments sobre com s'ha arribat al darrer partit de la Lliga, els per quès, les causes i les conseqüències previsibles, em trobo amb un tema "nou": tot hagués canviat si l'àrbitre del Sevilla - Barça hagués xiulat un penal per empenta de Piqué.

O sigui que:

-- El desenllaç de la Lliga es resumeix en un penal no pitat?

-- No s'han disputat una trentena de partits abans?

-- El penal que li xiulen al Madrid és el més clar que ha existit a tota la història del futbol?

-- Totes les oportunitats de marcar claríssimes que va tenir el Barça no compten, però un penal a favor del Sevilla sí?

Em penso que quan no els resten arguments de pes, s'han d'inventar d'altres per justificar vendre diaris a qualsevol preu...

El dia que s'ho juga pràcticament tot, jugant en camp contrari, contra un equip que necessita guanyar per assegurar la Champions, amb molt de nervis propis i pressions des de Madrid, en Guardiola tria com a davanters tres jugadors amb menys experiència que d'altres.

Bojan, 19 anys; Messi, 22 anys i Pedro, 22 anys. Tenint jugadors més experimentats (vaques sagrades que diria en Cruyff) com Henry i Ibrahimovic, se la juga amb els qui considera que seran els més adients pel tipus de partit que espera trobar-se.

I pels minuts finals, on hi ha molts que pensarien que caldria algú amb moltes taules per tancar un partit que ha esdevingut complicat, tria en Jeffren, 22 anys.

Quins nassos!

Córrer massa risc

Per tots aquell que desconfiaven d'en Valdés com a porter de garanties pel Barça, i en conec uns quants, la present temporada no els haurà donat arguments per seguir sense fiar-se'n. Crec que ha estat una temporada excel.lent vist des de la porteria: ho ha fet molt bé, i ha gaudit des del camp de l'excel.lent joc dels seus companys.

Tot i això, sempre hi ha coses a millorar. Des del meu punt de vista, en Valdés, de tant voler jugar a l'excel.lència com la resta de l'equip, corre massa riscos. Faré esment al darrer partit contra el Vila-real, però crec que ens podem remetre a d'altres partits només fent una mica de memòria: quan surt de l'àrea per arribar abans que el contrari a una pilota que ha superat la defensa del Barça, rebutja amb el peu la pilota cap a mig camp, enlloc de fer-ho cap al lateral.

Entenc que ho fa amb la bona intenció que els companys puguin continuar la jugada, enlloc de penjar la pilota a la segona graderia com fan la majoria dels porters. Però és massa risc: de la mateixa manera que poden rebre la pilota els seus companys, també ho poden fer de vegades els contraris i aprofitar-ho per intentar fer un gol a porteria buida. Així va passar contra el Vila-real, que va tenir dues oportunitats per aconseguir-ho abans que el Barça fes el seu primer gol.

De ben segur que tècnics i porter deuen xerrar sobre el tema, però des de fora així és com ho veig i ho manifesto.

No s'han agafat festa

Avui, diada dels treballadors, els del Barça no s'han agafat festa i han guanyat posant-hi molta voluntat i treball.

I no era fàcil, vistes les anteriors confrontacions amb el Vila-real, un equip que ens té ben presa la mesura. Però avui, deixant de banda les dues oportunitats que han tingut els groguets a l'inici del partit, no han pogut fer la guitza un cop més al Barça. Tant de bo això es repeteixi en la propera visita al camp del Sevilla (i que treiem endavant els dos partits a casa, és clar!)

I quin gust dóna veure com aplaudeixen al Barça al final del partit, tot reconeixent el bon joc que planteja!

Volen festa fins el final

Uns i altres estan decidits a mantenir l'emoció fins el darrer partit de Lliga. Ni tan sols Guardiola, que a principis d'aquesta temporada va dir que no es repetirien els rècords de l'any passat, ho ha encertat: s'estan superant i de bon tros: punts, gols, victòries... I a més a més, no ho fa un de sol, sinó que són dos els equips estratosfèrics!

Doncs esperarem fins el darrer partit per poder esclatar de joia aleshores. En gaudirem encara més, que no pas una Lliga guanyada a cinc partits per l'acabament. Si el cor ho supera, és clar!

Aprendrem enguany?

Un cop deixat clar que estic orgullós de la lluita i de les ganes de jugar del Barça, enfront l'ensopiment del veure-les venir i patada endavant de l'Inter, la pregunta que se'm planteja és si el cos tècnic i els jugadors aprendran enguany el que sembla que no varen aprendre l'any passat.

M'explico: al primer partit de l'eliminatòria de semifinals contra el Chelsea de l'any passat, vàrem veure un partit molt semblant al d'enguany contra l'Inter a l'estadi. Un equip molt tancat darrera, amb dues clares línies de contenció, i esperant l'errada del Barça per sortir al contracop. Resultat final: no es va poder fer cap gol, i aquest any sí que s'ha marcat un gol però ha estat insuficient.

Després d'un any que s'ha tingut per reflexionar sobre què va passar en aquell partit i com es podria solucionar, no s'ha aconseguit res?

No hi ha hagut temps per visionar aquell vídeo i preparar vàries jugades que trenquessin les dues línies defensives?

Dels fracassos s'ha d'aprendre. Si no és així es torna a ensopegar en la mateixa pedra!

Remuntada

Tot i que reconec la dificultat de jugar amb un resultat advers contra un equip italià, que a més a més està entrenat pel Mourinho, crec que la remuntada és possible.

Creure-hi és el primer pas per assolir-ho. El segon és no pensar en dos gols i ja està. Cal jugar com s'ha fet contra equips com el Lió, Bayern la temporada passada, o contra l'Arsenal en aquesta: jugar com sempre i marcant tots els gols possibles, sense resultadismes.

Què els ha passat?

Què els ha passat pel cap als jugadors del Xerès per acabar el partit perdent els estreps?

Els ha provocat una part del públic, els jugadors del Barça, la impotència per veure que no se'n surten, ...?

Què en treuen d'acabar plens de targetes i expulsions, que els impediran jugar en propers partits?

Raons d'una derrota sobtada

El Barça de bàsquet ha perdut avui el seu partit al País Basc. El que hauria de ser una cosa normal, perdre un partit fora de casa, ha esdevingut enguany una cosa ben rara, atesa la superioritat que ha demostrat durant la lliga regular tot perdent només tres partits, un cop sumat el d'avui.

Vàries raons ho poden explicar, des del meu punt de vista. La primera és que no ha jugat cap dels dos alers carismàtics: el Navarro s'ha quedat a Barcelona, i el Basile s'ha lesionat de bon començament. La segona és que ha mancat "cap" en determinades fases del partit, bé per manca de concentració defensiva, bé per excessiva pressa quan s'han vist per sota al marcador, a manca de pocs minuts pel final. I la tercera és l'excel.lent partit del Lagun Aro, sobretot defensivament. És cert que han tingut molt d'encert en els triples, però la seva defensa ha estat determinant per ofegar el joc dels pívots del Barça.

Espero que aquesta derrota serveixi perquè tot veient el vídeo del partit s'adonin els jugadors que per molt bons que siguin, cal que estiguin molt concentrats en el que fan per poder guanyar qualsevol equip, i també per demostrar un cop més com n'és d'important el joc del Navarro, no només pels punts que aporta, sinó per la intimidació que suposen les seves entrades a cistella ja que el contrari no sap si llençarà una "bomba" o bé dividirà el joc cap a algun dels pívots mentre ell s'emporta els defensors.

No hi veig bé

Ja hi poso esforç, ja! I bona voluntat, també! Però no sóc capaç de veure que sigui el davanter del Santander el qui ensopega amb el porter i s'autolesiona per la resta de la temporada. Els del Competició ho han escrit molt clar, per la qual cosa deu ser que no hi veig bé.

Per rematar la feina feta, han decidit aplicar el mateix criteri pel defensa del Madrid, Albiol. Ja que muntem espectacle, fem-lo dels grossos i deixem que pensis que perjudiquem dos cops al Barça (ells mai no ho farien, oi?)

Però no passa res. Això és espectacle! O com diria en Mourinho: és pur teatre.

Generant violència enlloc de fer periodisme

L'editorial a un diari esportiu de gran tirada, animant el Madrid a guanyar el clàssic "por lo civil o por lo criminal" no és una gran mostra d'esportivitat ni d'ètica periodística.

L'Eduardo Inda, més que esperonar els jugadors, el que podia haver provocat és que es generés violència. I que fos justificada a l'empara del triomf final, com la passada temporada ho va intentar l'entrenador del Madrid al camp del Barça quan va ordenar que durant els primers minuts diferents jugadors fessin faltes continuades al Messi, per tal de marcar-li el terreny des de bon principi. Si d'aquell partit es recorda aquesta actitud com el recurs del qui es reconeix perdedor i petit, espero que del clàssic d'enguany es recordi aquest editorial com la vergonya del periodisme esportiu.

Com no agradar ningú

Tot llegint els comentaris d'uns i altres sobre l'àrbitre del passat Madrid-Barça es pot dir que ha aconseguit no agradar ningú.

Els del Barça pensem que podria haver un penalti al principi del partit sobre Messi, que Alonso i Ramos haurien d'haver estat expulsats, i que Gago i companyia no van veure cap targeta quan se la mereixien de llarg.

Els del Madrid al.leguen que el gol de Messi va ser després d'aturar el passi d'en Xavi amb el braç, que no hi ha mans voluntàries al gol anul.lat al Madrid, que Piqué va fer penalti al Ronaldo i que Alves hauria d'haver estat expulsat.

I per si això fos poc, els que s'anomenen neutrals diuen que l'àrbitre no ho va fer bé, perquè com que era el seu darrer clàssic ja que es retira, ja tenia premeditat que no pitaria penaltis ni expulsaria ningú.

Enlloc de retirar-se amb el cap alt, l'àrbitre se n'anirà amb la crítica de tothom. Ha aconseguit unanimitat, això sí...

Felicitats!

Guanyar dos partits de bàsquet seguits a camp del Madrid no és feina fàcil, i el Barça ho ha aconseguit. Felicitats, doncs!

Han evitat el relaxament si haguessin pensat que encara tenien un altre partit de marge, i han aconseguit el passi a la final four amb molt de mèrit. Endarrera queda el segon partit de la sèrie on gairebé tot va sortir malament, tant en tir com en faltes i rebots. I a més la lesió de Morris no va permetre la mateixa rotació d’altres partits.

Ara cap a París. Serà bo que segueixin recordant que han de lluitar cada pilota i rebot si volen complir l’expectativa de ser la millor plantilla europea. A la final four no hi ha espai per un partit com el segon d’aquesta sèrie, perquè te’n vas cap a casa ben ràpid. Estic segur que el cos tècnic no els ho permetran i lluitaran fins al darrer instant!

Suficiència perjudicial

Primerament dir que el Barça ha fet una gran primera part contra l’Arsenal.

Un cop dit això, com poden permetre’s un relaxament tan gran a la Champions? No estem a la Lligueta! Si l’espifies te la claven i tindràs problemes!

Valdés, que ha fet una gran intervenció, ha parat més tard una pilota amb una sola mà, com demostrant que bé que ho sap fer. Busquets, passa al company sense mirar perquè està gaudint molt i el contrari li pispa la pilota. Maxwell marca de vista, perquè li està sortint tot fins al moment. Pedro no pot amb la seva ànima i canvien a Messi. Ibrahimovic veu porta dos cops i ens permetem canviar-lo per fer un homenatge a l’Henri. Keita ja no pot més i no pot doblar el lateral per ajudar-lo. En fi, massa suficiència ha permès que ens empatin.

Tot i això, crec que el Barça guanyarà al Nou Camp i passarà l’eliminatòria. Però avui podíem haver-ho deixat sentenciat…

S'ho podien estalviar

Com es pot ser tan provocador? O bé tan curt de mires? O potser tan venjatiu? O tan interessat?

Sigui quina sigui la raó, el moment de nomenar Cruyff com a president d’honor no és el més adient. Acabant-se el mandat, quant tocaria plegar veles i deixar la nau el més endreçada possible, es pren una decisió que pot provocar enrenou entre la tripulació ara i problemes pel proper capità.

Una decisió tran transcendental, no per la funció del càrrec que és merament honorífica sinó per la pròpia persona que l’ocupa, no pot ser presa sense més. Ho diguin o no els estatuts, caldria una ratificació de l’Assemblea de socis que refrendés un nomenament d’aquesta alçada.

Si, a més a més, la persona que és nomenada no reuneix la condició de rebre el consens de gairebé tothom, encara amb més raó per a no donar-li un càrrec que precisament hauria de ser el referent de tots els barcelonistes.

Sense punteria

Després d’estar fent una temporada magnífica, de sobte el Barça se li han fos els ploms i no han sabut rematar el Madrid al segon partit.

Com pot ser que en els dos partits d’Eurolliga els jugadors hagin tingut tants problemes per encistellar de la manera tan clara com ho feia fins ara? I entre ells un de molt sorprenent: en Navarro, que tot i la seva veterania no ha pogut canviar el signe dels seus llançaments errats.

Cal rentar una mica el cervell i rebobinar als anteriors partits per recuperar la forma de jugar de tota la temporada. Així serà possible recuperar el factor camp, o la victòria fins i tot al camp del Madrid en guanyar els dos partits allà.

Comparte:

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Felicitant la secció d'handbol

A un esport on el Ciutat Reial domina amb autoritat a la Lliga, el Barça un cop més aquesta temporada trenca l’hegemonia i guanya la Copa. Ja havia passat abans a la Supercopa i a la Copa Asobal. Tot i que aquesta vegada no s’ha jugat contra l’equip manxec, sinó sobre el seu botxí a la semifinal, l’Ademar de Lleó.

Felicito l’equip d’handbol per la lluita i la fe mostrada, i per extensió ho faig al club, per que ha apostat per les seccions tot i el cost econòmic que això suposa.

Cor dividit

A la propera eliminatòria de la Champions hi haurà dos jugadors amb el cor dividit: en Cesc i l’Henry s’enfrontaran als equips que estimen, ja que hi van passar una part important de la seva trajectòria esportiva. Com afrontaran aquests partits?

D’una banda tenim la part material: “són professionals i es deuen a l’equip que els paga”. Si no han posat cap clàusula al seu contracte on digui que no volen enfrontar-se al seu ex-equip, per què han de posar ara cap entrebanc a jugar?

D’altra banda hi he el vessant emocional: “no celebraré cap gol que pugui fer per respecte a l’afició”. És clar que, d’alguna manera, li sap greu el “fer mal” al seu anterior equip. Cruyff solia deixar a la banqueta els jugadors quan havien de jugar contra els seus respectius ex-equips, perquè creia que baixaven molt el seu rendiment en aquests partits.

Què fer, doncs?

Visitants al Bernabeu

Si el Barça arriba a la final, serà en la condició de visitant. Pura lògica!

Com es pot pensar que es pot sentir local en el camp del gran rival?

Com rebrà l’equip la gran majoria d’espetadors? (entre els aficionats de l’equip rival, i els del Madrid que hauran tingut dret a entrada per ser l’equip que proporciona el camp, l’afició blaugrana serà minoritària)

Com qualifica a la gent blaugrana els aficionats del Madrid? (algú creu que seran neutrals?)

Amb aquestes consideracions no hi ha cap dubte que l’equip contrari serà aplaudit i aclamat com si fos el propi Madrid, i per tant el més normal és que sigui considerat com a local. Per una vegada el sorteig ha coincidit amb la lògica.