S'ho podien estalviar

Com es pot ser tan provocador? O bé tan curt de mires? O potser tan venjatiu? O tan interessat?

Sigui quina sigui la raó, el moment de nomenar Cruyff com a president d’honor no és el més adient. Acabant-se el mandat, quant tocaria plegar veles i deixar la nau el més endreçada possible, es pren una decisió que pot provocar enrenou entre la tripulació ara i problemes pel proper capità.

Una decisió tran transcendental, no per la funció del càrrec que és merament honorífica sinó per la pròpia persona que l’ocupa, no pot ser presa sense més. Ho diguin o no els estatuts, caldria una ratificació de l’Assemblea de socis que refrendés un nomenament d’aquesta alçada.

Si, a més a més, la persona que és nomenada no reuneix la condició de rebre el consens de gairebé tothom, encara amb més raó per a no donar-li un càrrec que precisament hauria de ser el referent de tots els barcelonistes.

Sense punteria

Després d’estar fent una temporada magnífica, de sobte el Barça se li han fos els ploms i no han sabut rematar el Madrid al segon partit.

Com pot ser que en els dos partits d’Eurolliga els jugadors hagin tingut tants problemes per encistellar de la manera tan clara com ho feia fins ara? I entre ells un de molt sorprenent: en Navarro, que tot i la seva veterania no ha pogut canviar el signe dels seus llançaments errats.

Cal rentar una mica el cervell i rebobinar als anteriors partits per recuperar la forma de jugar de tota la temporada. Així serà possible recuperar el factor camp, o la victòria fins i tot al camp del Madrid en guanyar els dos partits allà.

Comparte:

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Felicitant la secció d'handbol

A un esport on el Ciutat Reial domina amb autoritat a la Lliga, el Barça un cop més aquesta temporada trenca l’hegemonia i guanya la Copa. Ja havia passat abans a la Supercopa i a la Copa Asobal. Tot i que aquesta vegada no s’ha jugat contra l’equip manxec, sinó sobre el seu botxí a la semifinal, l’Ademar de Lleó.

Felicito l’equip d’handbol per la lluita i la fe mostrada, i per extensió ho faig al club, per que ha apostat per les seccions tot i el cost econòmic que això suposa.

Cor dividit

A la propera eliminatòria de la Champions hi haurà dos jugadors amb el cor dividit: en Cesc i l’Henry s’enfrontaran als equips que estimen, ja que hi van passar una part important de la seva trajectòria esportiva. Com afrontaran aquests partits?

D’una banda tenim la part material: “són professionals i es deuen a l’equip que els paga”. Si no han posat cap clàusula al seu contracte on digui que no volen enfrontar-se al seu ex-equip, per què han de posar ara cap entrebanc a jugar?

D’altra banda hi he el vessant emocional: “no celebraré cap gol que pugui fer per respecte a l’afició”. És clar que, d’alguna manera, li sap greu el “fer mal” al seu anterior equip. Cruyff solia deixar a la banqueta els jugadors quan havien de jugar contra els seus respectius ex-equips, perquè creia que baixaven molt el seu rendiment en aquests partits.

Què fer, doncs?

Visitants al Bernabeu

Si el Barça arriba a la final, serà en la condició de visitant. Pura lògica!

Com es pot pensar que es pot sentir local en el camp del gran rival?

Com rebrà l’equip la gran majoria d’espetadors? (entre els aficionats de l’equip rival, i els del Madrid que hauran tingut dret a entrada per ser l’equip que proporciona el camp, l’afició blaugrana serà minoritària)

Com qualifica a la gent blaugrana els aficionats del Madrid? (algú creu que seran neutrals?)

Amb aquestes consideracions no hi ha cap dubte que l’equip contrari serà aplaudit i aclamat com si fos el propi Madrid, i per tant el més normal és que sigui considerat com a local. Per una vegada el sorteig ha coincidit amb la lògica.